 |
 |
 |
Ressenyes bibliogràfiques sobre Guinea Equatorial
Fa uns anys, la publicació d’aquest relat a mig camí entre el diari de viatge i l’anàlisi econòmica va ser una bona notícia i una valuosa oportunitat, com també ho és avui, per adintrar-se en la realitat de la cooperació al desenvolupament a l’Àfrica subsahariana. El llibre relata l’experiència del seu autor, Robert Klitgaard, com a tècnic del Banc Mundial amb l‘encàrreg d’assessorar al govern de Guinea Equatorial (de cara a obtenir crèdits de la comunitat internacional per “desenvolupar” el país). Només el fet d’haver escrit les 173 pàgines amb informació de primera mà, un contingut interessant, amè i sovint amb sentit de l’humor és una empresa digne de reconeixement. Especialment si s’ha fet des de la bona fe per intentar ajudar a entendre les dificultats que afronta un país petit i amb una població empobrida a l’hora d’integrar-se en els processos de la globalització econòmica. Però s’ha d’afegir una altra valoració molt diferent quan s’analitzen dos aspectes substantius de l’obra. En primer lloc, l’estructura i la seva curiosa evolució al llarg del text. L’autor comença amb unes interessantíssimes reflexions al voltant del què significa donar i rebre (de la misèria d’aquestes accions quan són malinterpretades). Després s’atraveix amb el discurs al voltant de la veritat única i el relativisme cultural, i més endavant critica el maniqueísme del “nosaltres” i “ells” quan aquests són “bons” i “dolents”, respectivament; discurs o actitud vital en que cauen molts expatriats a l’Àfrica. Comença, deia, amb aquesta amplitud mental però de mica en mica, curiosament, el relat esdevé una acumulació d’anècdotes (com la del final, una entrevista amb el president del país) que demanarien, al meu parer, més coherència i reflexió. Conforme la narració avança, es comprova que els trossos del trencaclosques no només no van encaixant, sinó que es multipliquen. En un principi això és inevitable perquè evidencia el shock cultural davant una realitat inabastable. Però és insuficient perquè s’intueix que no hi ha voluntat o valentia a endinsar-se en aquesta realitat. Ben al contrari, Klitgaard es contenta en replegar-se en els referents culturals propis, cosa que el porta a l’angoixa i, finalment, al cinisme. En segon lloc, vull discutir el significat del discurs profund, al meu entendre. El títol dona la primera pista: els governs d’aquests paísos tropicals (“repúbliques bananeres” dirien sobre Centreamèrica) són corruptes. La falta d’equitat i de creixement econòmic és degut, sobretot, a aquesta corrupció. No es diu res del llastre del colonialisme, del trauma humà de la trata d’esclaus, o de les polítiques modernes de saqueig econòmic i d’homogeneització cultural. Al contrari, l’autor descriu amb innocència com el govern guineà pot elaborar, gràcies al seu ajut, una recepta per efectuar canvis estructurals en l’economia del país en vistes a un acord amb el Fons Monetari Internacional. És cert: fa crítiques a col·legues que viatgen al país en primera classe i se’n van al cap de pocs dies amb la butxaca més plena després d’haver elaborat, sense conèixer la realitat del país, informes tan irreals com inútils sobre l’economia guineana. Però no fa cap reflexió sobre models econòmics alternatius a la liberalització i, sobretot, l’autor no acaba d’entendre que no és als Estats Units, sinó en un context cultural a anys llum del seu i que, en aquest, les persones també tenen el dret de viure tal com elles desitgin, lliurement. No vull mitificar i dir ara que les cultures natives bubi o fang, per exemple, són (en essència) millors que la cultura nordamericana (vull dir la cultura anglesa tradicional). No seria just. Només remarco que són molt diferents, com galàxies úniques en l’univers i que, en qüalsevol cas, el visitant, més que a ensenyar/imposar, s’hauria d’aproximar a aquesta llunyania i diferència amb humilitat, amb set de coneixement. L’autor explica sovint com, en el temps lliure, busca ones gegants a la costa per poder fer surf, com feia a Califòrnia, però no es replanteja mai què fa realment a Guinea. Si el “seu” projecte no funciona és per culpa dels altres: ganduls, mentiders, i lladres. Ni una reflexió en quant a una possible resistència passiva de l’africà a la neo-colonització de l’home blanc. Fixem-nos en el buit de l’univers entre galàxies, que no s’intenta escurçar amb humilitat, precisament. Segons l’embaixador dels Estat Units a Guinea Equatorial, que l’autor sembla citar amb satisfacció: “Saps, Bob, en certa manera mai entendrem a aquesta gent. Hem tingut doscents anys d’independència, ells només han tingut vint. Aquí és com tornar centenars d’anys enrera. Quan parles amb ells, possiblement no t’entenen. Saps, fa vint anys ells ni treballaven, ni administraven, ni s’encarregaven que res funcionés (els nigerians treballaven, els espanyols donaven ordres, i ells eren al mig). Encara tracten als blancs d’aquesta manera; poden ser reticents a l’hora de rebre ordres, però al mateix temps ens observen i volen ser com nosaltres (…)”. Ferran Cabrero, 2004; ressenya en part publicada dins El Tercer Món no existeix: diversitat cultural i desenvolupament (Intermon-Oxfam, 2006). Versió castellana per la mateixa editorial: El Tercer Mundo no existe: diversidad cultural y desarrollo. The Dogs of War (Frederick Forsyth, 1974) Des de l´any de la seva publicació, un llibre que mai ha deixat de ser actual. Tot un clàssic que narra l’organització d’un cop d’Estat en un petit país imaginari d’Àfrica, la república de Zangaro. Qui conegui Guinea Equatorial i, en concret, l’illa de Bioko i la seva història s’adonarà que hi ha masses coincidències en la descripció de paratges i persones com per no fer una associació inevitable (vegeu, per exemple, que Clarence, el nom de la capital de Zangaro, és el nom que va tenir la capital de Guinea durant l’ocupació anglesa). De fet, se sap que el mateix autor, Frederick Forsyth, va fer una estada a Bioko per ambientar l’obra. Però abans l’anglès ja era un coneixedor de l’Àfrica subshariana i dels fils que mouen certs poders: va exercir de periodista a la guerra de Biafra (Nigèria) on va conèixer varis mercenaris, que més tard protagonitzarien aquesta aventura literària. La sinopsis: una empresa transnacional descobreix que a la “Muntanya de cristall”, un lloc remot de Zangaro, hi ha un jaciment de platí per un valor de deu mil milions de dòlars. La qüestió de com aconseguir-los es resol ràpid: envair el país amb un grup de mercenaris, canviar el govern i posar un nou dictador titella sotmès a la voluntat de l’empresa. Si bé és inqüestionable la seva condició de clàssic no ho és, precisament, per la seva qüalitat literària, on vull centrar la meva crítica. En aquest sentit, l’obra formaria part, al meu entendre, de la col·lecció inabastable de super-thrillers mescla d’aventura política i catastrofisme en que s’especialitzen certs autors i editorials d’àmbit internacional. En aquestes no es tracta tant de fondejar en les contradiccions de l’ànima humana com de narrar uns aconteixements que puguin impressionar fàcilment al lector. Si l’obra no és un clàssic per la seva qualitat en la prosa i en l’anàlisi psicològica dels seus protagonistes (vegeu per exemple l’imbersemblant final), sí ho és, però (i ho vull remarcar), en descriure amb detall els mecanismes pels que el poder és poder. Quina novel·la millor per entendre el “treball” a l’Àfrica d’aquests herois de les tenebres que són els mercenaris? O d’aquests amos de l’egoisme corporatitzat que són els macro-empresaris amb negocis als països empobrits? Sovint es diu que per conèixer una cosa s’han de conèixer els seus marges, les seves clavagueres. Per això, felicitats a l’autor perquè mostra al públic, sense embuts, aquestes clavagueres i, així, ajuda a entendre el sistema capitalista mundial. Finalment, un apunt d’actualitat que desgraciadamernt fa honor a l’obra. En Francesc Cabanes escriu a Cròniques de Guinea Equatorial (Proa, 1995), llibret similar a Tropical Gangsters i que recomano, que The Dogs of War no va fer cap gràcia a la dictadura guineana, com és fàcil imaginar-se, perquè “podia donar massa idees”. I afageix (p.30): “Això no obstant, al final del segle XX sembla que s’hagi ja acabat l’etapa dels mercenaris”. Un cop més, la realitat supera a la ficció: a finals d’agost de 2004, van ser detinguts un grup de mercenaris anglesos i sudafricans que preparaven un cop d’Estat a Guinea. Entre els acusats del finançament, hi ha el fill de l’antiga primera ministra del Regne Unit Margaret Tatcher. Potser no existeix platí al país africà, però des de principis dels anys noranta s’ha convertit en un dels majors exportadors de cru de la regió. The Dogs of War es va portar a la pantalla gran el 1981. Tot i la bona interpretació de Cristopher Walken, no va assolir l’èxit esperat. Ferran Cabrero, 2004; per a www.culturabubi.org
|
